Página:Historia de la lengua y de la literatura catalana (1857).djvu/220

De Wikisource, la biblioteca libre.
Esta página ha sido corregida
— 214 —

«Y entre altras principals, dócils montanyas,
«De sentiment rompéres tas entranyas.

· · · · · · · · · · · · · · · · · ·

 «Montanya, á qui primera
«Dona lo sol cada matí 'l bon dia,
 «Y atent desde la esfera
«Te saluda galant ab bisarría;
«Mes no es molt que lo sol te fassa salva,
«Puig cantas á l' aurora al rallar l' alba.

· · · · · · · · · · · · · · · · · ·

 «Cual garsa, que lleugera,
«Sobre las densas tempestats s' en puja,
 «Miras baix altanera
«La formació dels llamps y de la pluja,
«del estrago tas cimas son exentas,
«Puix t'elevas de sobre las tormentas.

 «Cuant acaba lo dia
«Lo esplendor abreviat de son imperi,
 «Y al sol en sa agonía
«Li prevé sepultura altre hemisferi;
«Lo mar mediterrá ta sombra banya
«Trenta millas distant de la montanya.»


 Montaña prodigiosa,
Que en elevadas puntas dividida
 Sentiste lastimosa
La muerte del que crió la misma vida,
Y entre cien otras dóciles montañas,
De dolor desgarraste tus entrañas.

· · · · · · · · · · · · · · · · · ·

 Montaña que primera
Saluda el Sol naciente cada dia,