Página:Historia de la lengua y de la literatura catalana (1857).djvu/240

— 234 —

«A Deu siau, torons, per sempre á deu siau,
«O serras desiguals, que allí en la patria mia
«Dels núbols é del cel de lluny vos distingía
«Por lo repós etern, por lo color mes blau.

«A Deu tú, vell Monseny que des ton alt palau,
«Com guarda vigilant cubert de boyra y neu,
«Guaytas per un forat la tomba del Juheu,
«E al mitx del mar inmens, la mallorquina nau.

«Jo ton soperbe front coneixia llavors,
«Com conéixer pogués lo front de mos parents;
«Coneixia també lo só de tos torrents,
«Com la veu de ma mare, ó de mon fill los plors.

«Mes arrancat després per fats perseguidors,
«Ja no conech ni sent com en millors vegadas;
«Axi d' arbre migrát á térras apartadas
«Son gust perden los fruyts, é son perfum las flors.

«Qué val que m'haja tret una enganyosa sort
«A véurer de mes prop las torres de Castella,
«Si l' cant deis trobadors no sent la mia orella,
«Ni desperta en mon pit un generós recort?

«En va á mon dols pays en alas jo m' trasport,
«E veix del Llobregat la platja serpentina;
«Que fora de cantar en llengua llemosina
«No m' queda mes plaher, no tinch altre conort.

«Plaume encara parlar la llengua d' aquells sabis
«Que ompliren l' univers de llurs costums é lleys,
«La llengua de aquells forts que acataren los reys,
«Defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

«Muyra, muyra l' ingrat que al sonar en sos llavis
«Per estranya regió l'accent natiu no plora,
«Que al pensar en sos llars no s'consum ni s' enyora,
«Ni cull del mur sagrat las liras dels seus avis.

«En llemosí soná lo meu primer vagit
«Quant del mugró matern la dolça llet bebia;